Marta Pruna
Morfologies greg脿ries
Morfologies gregàries
Ja sigui en els tapissos que genera la molsa o en la disposició en què es presenten les llavors de les plantes, ja sigui en l’organització social d’alguns insectes o en l’ordre amuntegat dels supporters d’un estadi esportiu, la natura --i, per tant, també la natura humana-- se’ns presenta generalment en estructures grupals en les que l’individu oscil·la de forma inevitable entre la identificació en la seva pròpia particularitat i la integració gregària al grup, entre la reivindicació de la seva individualitat i la tendència a una integració anorreadora.
És en aquesta dialèctica, contradictòria i esquizofrènica --que d’altra banda tan ha contribuït a omplir els divans de psicòlegs i psicoanalistes-- que se situa de forma conscient o inconscient el treball de Marta Pruna (Barcelona 1970): l’elaboració de formes –morfologies-- individuals que es dilueixen en estructures grupals que, en la seva funció d’absorció i integració, esdevenen gregàries. És a dir: les formes individuals i les seves particularitats, tot i que paleses, queden supeditades al grup i només són reconegudes i reconeixedores en funció de les exigències del grup.
Doctorada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on es va formar com a escultora, Marta Pruna ha participat des de 1993 en nombroses exposicions individuals i col·lectives i diversos simposis sobre art a Catalunya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Portugal, Suïssa, Japó o Xina.
Des que l’any 2001 es va instal·lar a Cervià de Les Garrigues, la seva vinculació al territori ha estat progressiva. El seu treball, essencialment en pedra i fusta, ha desenvolupat una contundència que es manifesta en el tall abrupte i precís de la peça i que remet al primitivisme totèmic: “Cada cop, en cada projecte (...) en una nova pedra (...) torno a l’origen” , reflexiona, significativament, en un text escrit l’any 2006.
En aquestes Morfologies gregàries, però, els Tòtem –representació tradicional de la divinitat-- es contextualitzen en detriment de la seva individualitat, s’integren al grup i en formen part essencial, perden la seva identificació particular i es gregaritzen: Els individus, com els elements de la natura, ja no són sinó en funció del grup i els seus trets identificadors es sotmeten a la disciplina, les exigències i les necesitats del col·lectiu al qual pertanyen.
Carles M. Sanuy
En ocasió de la meva primera visita a l’Espai Guinovart vaig decidir de començar a col·leccionar diversos elements de la natura per a estudiar-ne les seves possibilitats expressives i plàstiques amb la intenció d’incorporar-los al procés creatiu i potser arribar a exposar-los algun dia en aquest espai. És així com sorgeixen els Matacrilats que complementen aquesta exposició escultòrica i en els que es seleccionen diversos objectes recollits a les garrigues de Cervià, que reubico en compartiments estancs com per atrapar el temps, el miracle d’un instant de vida. Aquest és el meu petit homenatge a Josep Guinovart i al seu interès pel paisatge i la natura.
L’exposició, però, s’estructura a l’entorn d’una peça central --el grup d’Escacs-- integrada per disset peces de gran format que es presenten aleatòriament agrupades amb l’objectiu de facilitar tot un ventall de recomposicions que ens apropen al joc, al risc i, per tant, a la llibertat; i que en la distància curta assoleixen dimensions arquitectòniques, com si fossin edificis que s’aixequen i aturen el moviment. A mitja distància, predomina la densitat, la massa impenetrable, la concentració deliberada. El color blanc és la llum que es filtra entre les peces i interactua com a element unificador del conjunt. Els contorns i les ombres delimiten la perifèria d’un espai essencialment dens, ple i carregat.
La trajectòria fins arribar a aquesta instal·lació és bàsica i coherent. L’ afició als grups comença fa més de deu anys, amb les lectures de Delleuze Berger i W. Benjamin; amb el Doctorat i L’Erasmus a Frankfurt.. Les influències de treball a Portikus, les crítiques d’E. Miralles, o Jean-Cristophe Ammann, entre altres. També els dos anys de dibuixos al Mozarteum Orquesta de Salzburg i al Palau de la Música són claus per entendre el moviment en grup.
El Tren de vida, són les caixes de Metacrilat que volen per l’ espai. Sempre quatre, com repetint una sèrie o seqüència on cap element és igual als altres i a la vegada s’hi assembla, i on novament la llum --escolada entre les escletxes-- actua com a element unificador. La cera --també blanca-- delata un estat de fragilitat, puresa i espiritualitat que es projecta també en el color vermell i l’impregna. El tren és la consciència de probabilitats, les múltiples possibilitats de decisió en un munt de móns paral·lels.
Marta Pruna