Antoni Llena
La fragilitat essencial
Vinculat, en els seus inicis, al pop art i el nou realisme, Antoni Llena (Barcelona, 1942) està considerat un dels exponents més emblemàtics del conceptualisme català dels anys seixanta i setanta.
Si bé alguns crítics han identificat els plantejaments conceptuals de l’art contemporani establert com una dessacralització desestructuració dels conceptes tradicionals de pintura i escultura ,el cert és que el desplaçament de l’objecte per la idea va donar origen a unes pràctiques creatives que s’han centrat, sobretot, en els processos de concepció de l’obra d’art per damunt de la seva producció física. Allò que algú ha definit com a art processual.
Aquesta importància del procés de creació és definitòria en el cas d’Antoni Llena, que centra el seu interès en la reducció progressiva de la peça i en la desafecció de tot allò que n’és superflu o innecessari. Però, en el cas den Llena, com en el cas d’Àngel Jové, la materialització plàstica d’aquest procés no és res més que la conseqüència inevitable d’una introspecció intel·lectual i vital. Una metafísica en la qual els conceptes essencials de l’art surten paradoxalment reforçats.
El resultat és una obra despullada, desproveïda de tota retòrica supèrflua i prescindible, lleu i fràgil com els materials que utilitza: essencial
Carles M. Sanuy