Ben entrats els anys setanta o a començament dels vuitanta, per raons familiars i d’amistat, reprenc el contacte amb Agramunt, després de molt temps (l’amic Farreny té una gran part en aquest retorn). Aleshores vaig anar descobrint les fonts, l’origen de certes estructures del meu llenguatge; obsessions, materials com la terra, la palla, el gra. Em puc explicar millor: la identificació amb les geografies i els entorns àrids. El gran impacte dels viatges al Marroc, Algèria, també Egipte, Mèxic, cultures molt diferents de la nostra, abans de la meva tornada a Agramunt. 

Jo vaig estar a Agramunt els anys 37-38, en plena Guerra Civil. El primer bombardeig de la vila va determinar la fugida cap al camp, on vàrem viure molt plegats avi, mare, cosins, ties, germans, en una cabana. Això obligava a una relació directa amb la naturalesa, com també amb els elements, coses, eines, animals. Anàvem gairebé sempre descalços i podria dir que vaig percebre el món sensual primer pels peus que per les mans. 

Es feia llum amb oli d’oliva, cera, espelmes. Les nits d’estiu, dormint a l’era, prop dels animals, dels fems, de la palla, del fang, dels conills, dels ous, els galls i les lloques, els crits del porc pressentint la mort, el cul a l’aire cagant amb la complicitat de les pedres, els peus descalços caminant amb tècnica rasant per no punxar-te amb el rostoll. 

Totes aquestes vivències són de quan tenia 9-10 anys. Penso que qualsevol personalitat és molt complexa i, per tant, difícil de racionalitzar-ne els impactes, les emocions, els traumes infantils, i més difícil fer-ne un autoretrat. Però encara que l’inconscient ja està definit molt aviat, estic convençut que una part de la meva trajectòria ha estat configurada per aquest passat, que sempre es transforma en present. Aquest lligam és passat, pensament present, concepte de totalització, relació espai-cosa, acostament. 

La possibilitat d’aquest Espai em dona l’entusiasme per fer coherents idea i sentiment. No he pretès de fer un museu, sinó una obra que pertanyi a Agramunt, al seu entorn, als seus habitants, a aquestes terres i a les seves estacions: simplicitat des del verd de la primavera als daurats dels blats de l’estiu, dels rostolls de la tardor vermella a la gamma freda i boirosa de l’hivern. Agramunt, més Segarra que Urgell. Amb el misteri quiet de la conca del Sió. 

JOSEP GUINOVART, 15 de juny del 94 [text original del primer catàleg de la Fundació Espai Guinovart Agramunt] 

Trenta anys més tard volem agrair molt profundament a totes aquelles persones que varen lluitar perquè aquest Espai fos possible, molt especialment l’aleshores alcalde Josep Huguet Herbera, i a tots els qui heu cregut en aquest projecte. Gràcies a la vostra fidelitat hem aconseguit fer de l’Espai Guinovart Agramunt tot un referent dins i fora de la nostra terra. 
Brindem, doncs, per 30 anys més! 

Maria Guinovart Pelauzy 
Presidenta de la Fundació Espia Guinovart