Jaume Geli
D'escriure la terra
La paraula escrita, a diferència de l’oralitat del mot, pot perviure segles, encara que la seva generació hagués estat un fet puntual, fruit d’un divertiment o d’una necessitat. Sovint, la fi del període vital d’un significat va de la mà amb el desús o la desaparició d’allò a què dona nom, sigui un objecte, un concepte o un indret.
De les moltes formes que hi ha d’aproximar-se a un lloc, aquí parlem d’intentar-ho a través de la seva parla. A mig camí de l’arqueologia i l’antropologia, el ventall semàntic d’una terra ens dota de coneixement i d’intuïció per optar a lectures més profundes; la creativa, per exemple, aquella que ens permet alliberar i condensar pensaments a partir de metodologies o anarquies pròpies.
En una via diferent de la lingüística, l’artista pot entendre la combinació de lletres com una matèria plàstica singular; amb dinàmiques temporals i espacials, intergeneracional i territorial; amb una biologia pròpia d’eclosió, mutació, latència i elisió; amb continguts simbòlics, metafòrics o associatius, entre d’altres. De manera semblant, entén la terra com el bressol del mot, creat de la guspira d’un frec intens entre ésser humà i paisatge.
Vàrem llaurar amb eines fonètiques camps semàntics inacabables; vàrem conrear vocals i consonants en les regues de la nostra llengua; any rere any no férem res més que collir paraules amb què omplir-nos la boca i els cistells. Ara, en un assaig de retorn, d’encarar les puntes del temps, lloc i mot sota una mateixa llum, en Jaume Geli s’apropa a algunes casetes de camp desgavellades, a la metàfora mateixa d’un instant, el que vivim, en què les pedres, com el lèxic, perillen de ser empassades pel sòl d’on han sortit.
Text i curadoria:
Glòria Bosch Mir
Jaume Geli