El paisatge és essencial a l'obra de Joan Hernández Pijuan, així com essencialista és la seva pintura.. Dels territoris és l'interior qui millor representa el seu esperit de síntesi, lluny d'horitzons oberts i panoràmiques distants. Troba l'expressió de la naturalesa en l'alzina o els camps llaurats, i els transforma en signes que conserven tant la referència com esdevenen només dibuixos damunt el suport pintat, i es així com l'arbre, la casa o la flor condensen en la seva morfologia una simbiosi de pintura i paisatge. Les sèries dedicades als paisatges de la Segarra van accentuar aquesta predilecció pel territori endinsat de la mediterrània, i és en homenatge a aquesta proximitat que ha titulat "Terres de Ponent” l'exposició que presenta a l'Espai Guinovart, que inclou tant paisatges segarrencs com obres de la sèrie dedicada al Marroc dels anys 1991 i 1992. 

La capacitat d'aprehensió de l'espai que té l'artista ha fet que la tria de les 16 obres seleccionades, respongués a un criteri físic de relació entre unes pintures i unes altres, totes amb suport de paper, que mantenen un ritme i una correspondència a l'entorn de l'espai que ocupen. 

Inicia la seva visió ponentina amb dues obres de la sèrie de paisatges de la Segarra, “Dibuix sobre blanc" de l'any 1989. i "Arbre i casa” del 1990, uns exemples de la iconografia aplicada a una superfície dominada pel. blanc i les seves transparències i suggeriments sensibles, estructurats per les formes simples del perfil de l'arbre i la casa que s’integren en aquest paisatge mental on el dibuix actua de delimitació i estructuració de la pintura. Són obres de format considerable que recorden la dimensió que l'autor atorga al dibuix, com una extensió també de la pintura. 

Josep Miquel Garcia
Agost 1997