Homenatge a Guillem Viladot
a la mem貌ria d'en Guillem
Deia Josep Vallverdú, i no fa pas massa, que d'ençà del seu traspàs, en Guillem Viladot i la seva obra plàstica i escultòrica desvetllen cada vegada més d'interès. I ho deia arran dels molts actes que es van succeint per tal d'anar mantenint viva la seva memòria.
L'Espai Guinovart ha volgut també sumar-s'hi, a aquests més que merescuts reconeixements a Viladot, i ho ha fet amb una exposició que va més enllà del record i que és plantejada -així s'ha intitulat- com un homenatge. Un més que merescut reconeixement a tot un conjunt d'obra i a l'home que l'ha feta possible. Perquè, certament, no es pot fer un homenatge a l'obra sense fer-lo a l'home que l'ha feta possible.
S’hi apleguen, en aquesta exposició col·lectiva, més de trenta artistes d'arreu de Catalunya (incloent-hi l'exposició Poesia Visual Catalana amb la col·laboració del Centre d'Art Santa Mònica) per homenatjar el vessant més plàstic d'en Viladot: en Viladot de Lo Pardal. Aquell Viladot que sabia expressar-se amb el llenguatge d'un altre alfabet. Aquell Viladot que per boca d'en Carles havia sentenciat que qui es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo sinó per amagar els altres que ignora
Més que un artista plàstic, en Guillem fou un poeta objectual. I la seva poesia, més que materialitzar-se amb formes i colors, es materialitzava amb objectes i formes. I és que Viladot va pujar als darrers vagons del tren de les Avantguardes, per la qual cosa va realitzar la seva obra a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat de tot plegat no di altre que la poesia objectual. A la base del seu pòsit teòric, Freud i la psicoanàlisi. També Lacan. I sobretot el llenguatge, sempre el llenguatge. No pas per atzar el mateix Guillem havia manifestat que "el llenguatge es fa cada dia més ràpid, més breu, que es val només de frases curtes, cada vegada més concretes, tot procurant de sintetitzar al màxim el pensament". És per raó de síntesi, doncs, que el llenguatge viladotià es tornava cada dia més plàstic i, alhora, també per aquesta raó de síntesi, el poema anava deixant de ser una entitat discursiva per passar a ser una entitat gairabé exclusivament visual, on el llenguatge hi quedava reduït a les mínimes paraules. Només a lletres o a sumes de lletres. I aquest discurs viladotià no era per al gran públic. En Guillem ho sabia i ho volia. Per això formava part també de la seva creació gaudir del públic que ell considerava còmplice de la seva creació. En Guillem s’agradava de fer de cicerone de la seva obra a aquells pocs amb els quals s'establís comunicació amb l'obra. I els amics i coneguts eren el seu millor receptor. Sobretot a Lo Pardal.
I aquest és un altre dels aspectes que aquí cal destacar. Aquesta exposi ció de l'Espai Guinovart aplega companys i coneguts de l'ofici. Però aquesta exposició aplega sobretot també obra d'amics. D'aquells, tots, que sota la mà silent i sàvia de Josep Guinovart han volgut homenatjar lo artísticament. I ho han fet amb mots, amb tons i amb sons, els de cadascú. Segurament el millor homenatge que s'ha pogut materialitzar al Guillem Viladot que tan s'agradava de saber-se amic dels seus. I encara, un homenatge fet als seus verals i des dels seus verals. I per lluitar contra l'efímer és que tot aquell més que merescut reconeixement s'ha donat a l'estampa, perquè quan ens plagui en puguem gaudir en forma d'objecte tangible. I guardar-ne memòria.
Carme Vidal Huguet
Directora de l'Institut d'Estudis Ilerdencs