Francesc Rufes
Paisatges
...El paisatge dels camps és pràcticament el protagonista absolut de les seves teles. Sense por a la utilització del color... La seva pintura, les diferents maneres d’apropar-nos els temes que ell ha escollit, la suavitat o el nervi que ens mostra amb el seu traç, la representació clàssica o agosarada del món que ens envolta, són fruit de la sensibilitat d’aquest artista, dels seus estats d’ànim, del seu domini tècnic, però molt especialment, de la necessitat que té d’explicar-se per mitjà de la seva obra, de mostrar-nos aquestes sensacions que li esclaten a flor de pell. Per tant, és quan nosaltres, els espectadors, la contemplem, quan realment ell acaba el seu procés de pintura.
M. Teresa Salat i Noguera
Catedràtica d’Història
Els paisatges d’en Rufes fan sentir l’olor de les herbes i el seu mèrit és fer-nos descobrir la bellesa incontestable dels nostres rodals senzills, que ell transforma de manera sublim.
Cada quadre és una íntima malaltia que es resol en un esclat interior quan està acabat, cada obra és una lluita contra la dificultat de capturar la llum, l’instant, la fugacitat dels tons. El visitant endevina el temps, el mes de l’any, el moment del dia, i s’interroga com es pot reproduir la boira intangible sense que s’amagui la mateixa pinzellada. El paisatge d’en Rufes és un paisatge pur, sense figures humanes, desocupat del món animal, tot ell aire i camp, un paisatge esdevingut nota de color, llum captada, pinzellada desobedient, reflex de la preocupació interior. És en definitiva una festa per als nostres ulls.
Josep M Bosch
Historiador i astrònom
De tan viscut, revisat, resseguit, sentit i caminat el paisatge que dels ulls i la mirada ha esdevingut comprensió i sintonia per Francesc Rufes.
D’aquesta una constant referència als camps oberts que l’envolten i així com és verd i groc el blat, tonalitats de terra que perfilen una definició cromàtica que abasta una paleta i gamma d’estacions de boires d’hivern i calors d’estiu, intenses i seques que de l’esperit comuniquen i connecten amb horitzons i celatges on pintor i natura es confonen i dissolen.
De tant parlar amb ell, el paisatge s’ha transfigurat en expressió. Ara per la brisa, ara pel silenci, nocturn, i de l’esquerda antiga de la terra el pintor extreu matèries i textures, i en fa suport i tema de la pintura, des del silenci de la fosca fins a la lluminositat que defineix ombres i llums, clarors càlides d’una mediterrània càlida de terra endins.
Josep Miquel Garcia
Crític d’art
Diuen que els directors de cinema miren sempre a través d’una càmera i que veuen la vida a través d’un objectiu i enquadren les escenes i miren coses que nosaltres, molt després, veurem a la pantalla. Potser és veritat, no ho sé. El que sé és que els pintors miren d’una manera especial, estranya i única i que veuen detalls que nosaltres no veiem. Es fixen en coses molt rares, com poden ser els tolls que deixa la pluja en un camí de terra, en el petit bassal d’aigua on tremolen els núvols i el vent treu calfreds.
També pinten canyes aixafades pel vent o la tempesta d’anit i pinten la boira que no és més que núvols arran de terra i el fred de les matinades d’hivern o la frescor de les matinades d’estiu. Parets verdes, pedrots, arbres aïllats, rostolls, solcs, ceps recargolats, matolls, rierols i rieres que no tornaran a tenir peixos. Però ells ho pinten com si fossin jardins idíl·lics, i ens ho creiem. Segons els crítics aquesta és la pintura realista, figurativa, però no és veritat, no és realista. Aquests paisatges, de fet, no existeixen, i per més que ens diguin els mateixos pintors, això és allò i està allà, no és cert, no hi són, no els trobarem. De fet, solament són a la seva mirada, en el seu esperit. I és a aquesta mirada a la qual ens aboquem quan contemplem els seus quadres. Oi que sí, Francesc?
Santiago Serrano
Galerista