Jordi Isern
In corpore
Amb aquest títol vull subratllar l'aparent contradicció que pot donar-se en l'art actual, per aclarir tot seguit que tot art és abstracte -ho ha estat al llarg de la història, llevat d'alguns moments de decadència, fins el Renaixement, i tota abstracció ho és, en principi, d'alguna cosa real. Sabem, a més, que per penetrar en allò que pot haver-, hi en el fons de la realitat -abans d'arribar al buit últim, hem d'enfrontar-nos amb la superfície. La profunditat és a la superfície, ha dit tanmateix algú. No podem estalviar-nos de mirar amb els ulls, fins que arriba el moment de fer-ho amb tot el cos i l'ànima -i segueixo emprant els mots per entendre'ns i no per entendre'ls, com deia el mestre Carles Riba.
La qüestió és que em vull referir a l'obra d'un artista que sap mirar i veure, i que aquesta capacitat es converteix en l'acte de pintar -el pintor no mira i veu i després pinta, sinó que tot es produeix alhora. Els fruits són aquestes pintures en les quals l'autor centra la seva atenció en el cos humà, que pren un profund sentit simbòlic. Totes les obres formen un conjunt, pel tema i pel seu tractament, i quan ens endinsem en la seva contemplació i anem passant d'una a l'altra en comprovem les
diferències i l'autonomia de cadascuna.
Per qualificar aquest art podem parlar de sensibilitat, però només amb sensibilitat no es pot fer art. Podem parlar també de sentiment, tot i que, a vegades emprar aquest mot, com molts altres, crea confusions. I podríem parlar de diferents actituds, però m'estimaria més dir que Jordi Isern, perquè com sabeu aquest és el nom d'aquest extraordinari artista, obre la seva capacitat de crear tota sencera, en una obra de gran profunditat. El que ell és, el que sap i el que ignora conscientment, la part emergent de l’iceberg que és la psique, i la part submergida són les que entren en joc i actuen.
No sabria dir gaire més. Com més profund i revelador sigui un art, més difícil és parlar-ne, i això és una cosa que sap molt bé el crític. He anat contemplant totes aquestes pintures, i cada vegada m'he sentit més capbussat en un món que era l'únic món. Això crec que és el que ha d’aconseguir l’artista: que l'obra que crea es converteixi en realitat sencera. No cal dir que es tracta d'una empresa difícil, però quan contemplem l'obra, quan ens hi endinsem, sembla natural, gairebé fàcil.
Ens trobem davant d'un món ambigu. L'ambigüitat és necessària en el millor art. La realitat, les coses, no poden ser clares i distintes si s'observen amb mirada penetrant. Aquestes pintures ens parlen de cossos; però el cos, vist amb la profunditat de la qual parlava, és símbol del cosmos, i el cosmos mateix és un ésser viu, i hi ha una misteriosa relació que els uneix i arriba a fondre'ls. Aquests cossos pintats per Jordi Isern tenen una gamma intencionadament limitada: ocres, torrats, grisos. Les formes emergeixen d'un fons obscur que ens podria fer pensar en el caos primigeni d'on surt la vida. Inserits en els cossos veiem alguns signes, grafismes i tanmateix alguns mots, sovint il·legibles. Centrem l'atenció en el treball que tot això suposa i ens imaginem el temps, la paciència, el domini de la tècnica i, cal dir-ho, la saviesa amb la qual Jordi Isern ha realitzat aquests treballs.
Tot està submergit en el misteri: d'aquests cossos i d'aquestes obres emana una certa resplendor, els ocres, els torrats i els grisos se sobreposen o, en alguns casos, són envaïts pel blanc; però la foscor hi penetra igualment, com recordant que la vida és alguna cosa precària, que l'ésser humà, com qualsevol ésser, té alguna cosa de fantasmal. Sense perdre -no obstant això- el seu caràcter viu, fulgurant i meravellós, que l'artista ha sabut reflectir.
J. Corredor-Matheos