Jos茅 Luis Cuevas
Obra sobre paper
José Luis Cuevas
Mèxic DF, 1934
Pintor i dibuixant mexicà quasi autodidacta, comença una sèrie de dibuixos sobre el tema de la prostitució i més tard exposa, a partir del 1955, a la galeria Edouard Loeb (París). El nerviosisme del traç i la destresa de l’atmosfera caracteritzen el seu treball plàstic. La influència de Picasso és molt sensible, fins i tot per la repetida presència de l’artista enmig de les seves escenes. Amb la sèrie Els funerals d’un dictador obté el premi al millor dibuixant de la Biennal de Sao Paulo (Brasil) de 1959.
Entre les seves innombrables exposicions es troben les realitzades al Museu d’Art de Lodz (Polònia, 1976); el Museu d’Art Modern de la Vila (París, 1976); el Centre Cultural de la Vila de Madrid (Madrid, 1977); el Museu de Belles Arts de Bilbao (Bilbao, 1985); el Museu d’Art Modern de Montevideo (Uruguai, 1989); el Museu Casa de la Moneda (Madrid, 1997), i el Museu Centre d’Art Reina Sofia (Madrid, 1998), entre molts d’altres. La seva obra pertany a múltiples museus de l’Amèrica Llatina i Europa
El sentit de l’espai en l’obra de José Luis Cuevas (Mèxic DF, 1934) es conforma en el joc de límits, en la seva interacció amb les formes que va creant. Crear un lloc significa posar límits, delimitar introduint un espai o buidant-lo. Treure l’espai de qualsevol dibuix és, per a Cuevas, configurar un lloc, entre la vida i la mort, des d’on contemplar l’horitzó i lliurar-se a la llum i al traç que la pròpia llum crea. L’art de Cuevas brolla, és un joc incessant de formes, volums, llenguatges. Tot es combat i es recrea alhora. Sentit invers de la realitat: estructures que produeixen moviment, so.
Mentre a Europa s’estava imposant l’obra dels expressionistes abstractes com Willen de Kooning, Pollock, Esteban Vicente, Franz Kline i Robert Motherwell, és quan José Luis Cuevas realitza les seves cèlebres litografies sobre l’obra de Quevedo, Kafka i el Marquès de Sade. La figura respira, signe que encarna una obscura voluntat de creació; alhora, el traç es desplega secretament en cada línia. Somni mineral que es dissol en l’espai: contradicció sensible, l’espai no es toca, es percep. Color i forma estan units en un context altament poètic. En alguns dibuixos i gravats, l’artista torna a “recompondre” les figures, els dóna una composició per aconseguir l’efecte desitjat. Li agrada contrastar superfícies: treballar en l’organització de l’espai, trencar, esquinçar, és a dir, unificar.
Atzar electiu, com deia André Breton. Plenitud i vacuïtat, joc visual i poètic per conformar un llenguatge. Símbol que és millor i pitjor. El símbol és realitat i irrealitat, joc lingüístic que troba un significat important en l’obra de Cuevas. Aquest aprofitament no sols evoca la seva creativitat figurativa, on recrea agonies, crims, cúpules, desvaris, monstres i monstruositats humanes. De manera atrevida i sarcàstica, es perd en múltiples imatges que van generant una certa gestualitat expressionista, cosa que situà la seva obra, juntament amb d’altres artistes llatinoamericans, en un fecund espai que recapitulava críticament el passat, proper i llunyà, i que despuntava com una fabulació reinventiva de la figuració.
Cuevas ofereix una lectura del seu treball que encara s’ha de fer, i no seria en va, perquè subratlla la naturalesa d’una obra que no culmina encara, sinó que ha convertit el seu llenguatge en matèria artística, en un creador sense retorn, però sí en el centre “reformulador” del canvi estètic contemporani. És a dir, pren i reprèn una veu poètica poblada de símbols que van més enllà de l’epitafi de l’art. Cuevas respira aires inèdits constantment i cada traç és una fugaç imatge nostàlgica, és una meditació sobre l’inici d’imaginar sense presses per desentranyar la complexitat quotidiana, alhora que fonamenta conceptes cognitius de la seva activitat artística: línia, moviment, signe que es troba perdurable. Cada treball resulta complex, ric i enlluernador.
Fragment de “La imaginación del instante: signos de José Luis Cuevas”, de Miguel Ángel Muñoz