Rafael Canogar
Obra sobre paper
La pintura de Rafael Canogar (Toledo, Espanya, 1935) és una proposta estètica situada entre les fronteres de la sensibilitat i de la raó. La seva recerca estètica ha estat radical i arriscada. La radicalitat amb què Canogar s’ha arriscat en la seva aventura, la seva indiscutible decisió d’arribar al límit sense tenir por al buit, a la caiguda, segur d’ell mateix i de la seva obra, són un exemple clar d’intrepidesa moral i artística. Ja ho apuntava Juan Eduardo Cirlot l’any 1961: “L’obra de Canogar es desenvolupa amb una coherència extraordinària en un període perillós, en el qual la temptació de realitzar informalisme per se ha arribat a sobreposar-se en moltes ocasions, fins i tot en artistes dotats, a les essències pictòriques”. L’obra de Canogar sorprèn, és material, poètica; no és idea, sinó sensació de vibracions còsmiques que manifesten llenguatges. La seva aventura plàstica encara no finalitza i, en plena maduresa, l’artista no deixa d’evolucionar, de créixer amb obres cada vegada més sorprenents.
Formes geomètriques, signes, volums que componen un equilibri plàstic. Composició vol dir conjunció de conceptes: abstracció i informalisme. La primera rebutja, nega i destrueix la figura: profanació que veiem, toquem, escoltem. El segon és sorprenent. Ambdós sedueixen, es neguen entre si. El seu poder expressiu és precisament la impossibilitat de dir. La pintura és silenci, irrupció de la realitat. Des d’aquesta perspectiva, podem observar l’obra de Canogar i poder anar més enllà d’ella mateixa.
Evoca mitologies i faules, és a dir, la pròpia història, lluita del temps contra ell mateix. Contradicció d’elements: fusta i paper, forma i línia, llum i espai. Enfrontament de dualitats contradictòries. Canogar convergeix entre forces, suspèn gravitacions, àrees de silenci poètic. L’exploració pictòrica es resol en la perforació de la poesia. Mite i realitat. Entendre és escoltar, comprendre allò que convoca l’espai. L’artista –diu Octavio Paz– és el traductor universal. [...]
L’art de Rafael Canogar és eco, peregrinació i resplendor. La pintura és, com deia anteriorment, equilibri, convergència. Pacte i pausa. La màgia –diu Cassirer– és la fraternitat d’éssers vius, perquè es fonamenta en la creença d’una energia o d’un fluid universal. Canogar és hereu d’aquesta tradició i en coneix el silenci. La matèria és la seva veu inèdita.
La pintura no té herència: hi ha afinitat, conquesta. Canogar va prendre, va descobrir i va transformar. Aquesta afirmació confirma, defineix. La seva pintura és resposta espontània a la realitat del nostre moment històric, s’adverteix en totes les seves èpoques una trobada i un allunyament amb l’art modern. Cada quadre de l’artista és un signe de l’espai i cada símbol és una forma, comunicació que hem de desxifrar. La seva obra recent és un emblema –nom poètic– místic, alquímia que convergeix entre equilibris distants, trànsit que forma part del procés circular de l’obra pictòrica. Cadascuna de les obres de Canogar és, com un buit interminable, un signe divers i poètic de l’espai que em fa imaginar una trajectòria artística capaç de transformar-se i néixer sense trets estètics ni límits històrics. Poques vegades en la història de l’art contemporani un artista pot reinventar-se a ell mateix com ho ha fet Rafael Canogar al llarg d’aquests més de cinquanta anys de producció plàstica.
Miguel Ángel Muñoz
Comissari