Jaume Pitarch
Cinc misteris
El temps no es pot aturar. Aquells que se senten angoixats pel seu avanç diuen que és inexorable. Aquells que pretenen assolir la saviesa empren diverses estratègies de meditació que l’estiren o el neguen. En el dia a dia, els mortals no ens fem preguntes i anem fent la viu-viu. Entre aquestes opcions, hi ha la possibilitat de celebrar i posar en evidència la seva essència ambivalent gràcies a una aproximació lateral, insòlita: la paradoxa, que crea una interrupció, un curtcircuit en el pensament i en les rutines de la consciència. És un lapse breu, com la metàfora il·luminadora dels poetes surrealistes, que ens endinsa en la natura irresoluble de les qüestions fonamentals sobre l’ésser i el món, entre les quals la del temps sembla, potser, la primera.
Bona part del treball de Jaume Pitarch s’ocupa, amb la sorpresa i l’absurd, de les diverses formes del temps, i tracta no d’atrapar-lo, sinó de deixar que es manifesti, que aparegui subtilment. Si en algunes de les seves obres l’equilibri semblava una manera de fixar el temps i l’espai, amb Cinc misteris (un rosari que circula en una màquina-arquitectura de joguina), el capritxós dinamisme, produït en un circuit tancat, sembla referir-se a la continuïtat i al canvi, a l’avanç del temps. S’hi reuneixen l’entreteniment, la distracció juganera que ens separa del temps amb la concentració espiritual de l’oració. Monotonia i divertiment, el joc de l’infant i la malenconia del vell, es retroben en una arquitectura hipnòtica.
El problema del moviment ininterromput, generat per una mena de raó interna feta de regularitat i lleus canvis seqüencials, ens evoca una art que es fa en el temps: la música. Proposo dues bandes sonores possibles per a la peça de Pitarch que plantegen preguntes sobre el ritme, la monotonia i la seva variació, sobre el canvi i la forma, sobre la repetició i la seva estranya bellesa. L’una podria ser els Mouvements perpetuels (1918), de Francis Poulenc, que reinterpretaven la tradició del perpetuum mobile musical i l’empeltaven amb una mena d’ironia mecànica, entre cubista i dadaista, afí a Marcel Duchamp. L’altra podria ser Six pianos (1973), de Steve Reich, amb la seva reducció minimalista de la melodia i l’estructura compositiva basada en la regulació de la reiteració. Aquestes músiques, com la peça de Pitarch, tenen en comú una curiosa companyonia amb el rellotge tradicional, mecànic, i el seu tic-tac avui desaparegut que encara associem al pas del temps i que ens figurem com el resultat d’una petita i amagada enginyeria d’alambinada lògica que converteix els seus desplaçaments laberíntics en la pauta d’instants reiterats que lliguem a la noció del temps. La peça de Pitarch és una mica tot això: una escultura, un diagrama lògic, una màquina rítmica, una futilitat i una pregunta.
Àlex Mitrani