Luz Broto
Sortir abans d'hora
Un matí, en Jaume se’m va apropar i, gairebé sense respirar, em va explicar com es va remodelar l’antic mercat del poble. L’edifici, construït al segle xvii, abans d’utilitzar-se com a mercat, va ser un convent de germanes mercedàries, i des del segle xix fins després de la Guerra Civil es va usar com a escola municipal. Tot i així, el mercat, inaugurat l’any 1948, va deixar d’estar en funcionament durant els anys vuitanta i va caure en desús, ja que era un edifici massa gran per a la quantitat d’habitants que la població tenia aleshores, i, a poc a poc, van anant desapareixent les parades del mercat. No va ser fins al mitjan dècada dels vuitanta que van decidir donar-li un nou ús i fundar, amb l’ajuda de diferents organitzacions i entitats, una fundació dedicada a l’art.
Josep, el gran impulsor del projecte, encara que no residia al poble, va mantenir-hi un gran vincle des de la seva infància i era conegut per tots els habitants de la comarca.
En Jaume m’explica, apassionat, la relació que tenia en Josep amb els espais de l’edifici que du el seu nom: l’entrada al temple, les cobertes de volta romànica, l’espai-plaça que crea a partir de tres instal·lacions gegants —l’era, la cabana i el mural— i els «carrers» que aquestes formen, els accessos a la torre, el soterrani, el museu i l’espai petit, molt anteriorment hexagonal, com una unitat d’espai dins d’un espai, dins d’un altre espai, tot constituint així una successió cronològica dels mateixos espais o, com a ell mateix li agrada de recordar, com el funcionament de les nines russes o les matrioska, disposades de més gran a més petites o viceversa.
La sala temporal d’exposicions, anomenada espai petit, és un annex situat a la quarta galeria de l’espai central, amb un sostre més baix i una il·luminació independent, al qual pots accedir per una obertura a la paret en forma de porta. En aquest lloc, on habitualment hi ha trànsit, l’Antònia es queda sorpresa per la transformació que adopta l’espai petit per tal de revisitar l’espai principal. Una connexió intuïtiva que en Josep planteja quan un espectador fa una visita i genera una expectativa i una experiència, la qual el condueix pels diferents ambients i accessos de la Fundació.
Allò al que es referia l’Antònia, i amb la lògica de la intuïció que en Josep inscriu, és el que presentem a «Sortir abans d’hora», un treball de Luz Broto que es presenta com un exercici premonitori de caràcter impossible que inspira un moment tragicocòmic i que especula com un espai de trànsit torna cap a si mateix. Una intervenció consumida en un temps comprimit en el qual l’espectador no té la possibilitat de generar alternatives, sinó que s’imposa com una sentència sense saber com és que rebota i es veu expulsa’t de nou a l’univers central de l’Espai Guinovart. Un trànsit executat per part del visitant amb la impossibilitat de generar cap altra voluntat ni comportament que no sigui tornar a transitar pels diferents racons de l’antic mercat.
Dit en altres paraules: aquest assaig fet a mida, a més de portar l’espectador cap a un lloc inesperat, generar una expectativa incompleta i complementar com a espai en la cadena d’espais successius en el context de la Fundació Guinovart, potencia diferents aspectes que fan referència a la impossibilitat com a temàtica que articula el cicle: l’accés denegat a la totalitat de l’espai d’exposicions temporals i la impossibilitat d’escapar del pronòstic en el qual l’espectador es veurà sotmès.
Així, doncs, «Sortir abans d’hora» és un treball marcadament immaterial que s’inscriu en el grup de treballs right cube, els quals Luz Broto desenvolupa des del 2007 i que categoritza com a intervencions en espais expositius modificats per alterar-ne la funció i/o el sentit. Des d’aleshores, mitjançant similars procediments, n’ha realitzat, entre d’altres, alguns com right cube_03, (2010) on la institució va acceptar desactivar el control d’accés en dos punts d’una sala d’exposicions permitint que el públic intrèpid s’hi desviés, right cube_04 (2010) on va obrir les obertures d’un espai que portaven més de vint anys tancades donant pas a allò desconegut o right cube_02 (2007); on al mig d’una sala d’exposicións, i sense previ avís, començà a caure un líquid negre de la tubería de ventilació que provocà l’aparició d’un basal negre invasiu, tot utilitzant majoritàriament processos de treball i d’experimentació que li permeten d’obrir escletxes i de filtrar elements externs i desconeguts en el treball en art.
Els treballs de Luz Broto tenen un component imprevisible que va ser el causant, una nit després d’apagar el llum, d’imaginar situacions que podrien succeir el mateix dia de la inauguració, just després de la missa de diumenge de les dotze del migdia:
– Les parets cauen a causa d’un taponament.
– Es forma una gran fila índia per poder-hi accedir.
– Un espectador demana explicacions de manera violenta a l’artista.
– Es crea un moment d’incertesa en decidir entrar per la dreta o per l’esquerra.
– Dos espectadors es troben en direccions contraries i no saben com resoldre la situació a causa de la pressió de la resta dels espectadors.
– Un grup de visitants entra per la dreta i un altre grup, per l’esquerra. En no poder passar, criden als últims per alliberar l’espai.
– Hi ha grups d’espectadors que, en finalitzar la inauguració, no han pogut accedir a l’exposició.
– Un home surt tot vermell.
– Un altre home ensopega contra una paret.
– S’hi queda atrapat un espectador que és transportat amb cadira de rodes.
– Algú crida.
– Algú riu.
No passa res d’això, tan sols els espectadors surten abans d’hora.
Jordi Antas