Guinovart
Josep Guinovart.
Sala Capitular Museu Monestir de Sant Cugat
El temps devora tot allò que és accidental i no ha estat capaç de calar-nos profundament i adquireix, en canvi, presència i força allò cridat a romandre per la seva profunditat i nivell. Un artista ens importa veritablement quan, en revisar la seva producció, per molt que la coneguem, ens continua obrint espais en la nostra comprensió de la realitat. El nostre país ha comptat sempre amb grans figures en aquest camp i és necessari tenir-los molt presents, tant per enriquir-nos amb la contemplació de les seves obres com per garantir el caràcter de guia o referència prestigiosa que hagin assolit.
Aquesta exposició dedicada a Josep Guinovart està formada per pintures de moments diferents de la seva trajectòria que ens permeten apreciar substancialment quina ha estat la seva aportació a l’art. El desembre d’enguany es compliran sis anys de la seva mort, i la seva obra, que ja podem considerar amb certa perspectiva, es va reafirmant cada dia més com a pròpia d’un gran creador.
De 1954 quan realiza Cap I al 2006, any anterior a la seva mort, de El blau del nàufrag, ha passat més de mig segle. El seu art ha madurat i s’ha clarificat. El duel, de tant valor simbòlic, de la llum i l’ombra, s’ha intensificat. L’ombra pot tenir més intensitat, i la matèria, espessir-se, com constata el procés que van marcant teles com Rasclet (1975), L’oval (1988) i El sol de l’arengada (2002), però en altres obres, tot d’una, la llum esclata i les pinzellades i els elements del collage es desgranen com les boletes d’un collaret lluminós, com en Sense títol (1993), una de les seves realitzacions de més nivell. Aquesta pintura té molt de fornícula i impressiona pel seu caràcter que anomenaria sagrat, si sabés que serà interpretat com a equivalent de profunda visió d’una realitat que ens sembla, en última instància, desconeguda.
El conflicte entre la llum i l’ombra, així com el que es dóna, en el millor art, entre forma i aspiració al buit, és permanent, i les obres aquí exhibides revelen la consecució de l’objec- tiu cap al qual es dirigeix aquest procés. El blau del nàufrag (2006), una de les últimes pintures que va realitzar, és un excel.lent exemple d’alliberació de la forma, el color i la llum. L’espai que s’obre davant els nostres ulls connota el cosmos. Sembla evocar una vida que neix i s’expandeix. L’artista assoleix un resultat que ha anat conquerint al llarg d’una dilatada trajectòria.
Les dotze obres d’aquesta exposició són molt valuoses plàsticament i resulten significatives de les seves diferents etapes i del recorregut en el seu conjunt. Cada espectador, segons el seu gust personal, en preferirà unes o altres (de gustibus non disputandum), però totes donen la mesura del gran artista que ha estat, que és, Josep Guinovart.
J. Corredor-Matheos