Guinovart
Terres
La nit de Nadal de 1975 va morir Dolors Bertran Porta, nascuda a Agramunt, la mare de Josep Guinovart Bertran i, per tant, la meva àvia. Aquest fet va marcar un abans i un després en les nostres vides i sense cap dubte en l’obra del meu pare, en Guino.
El 1976, buscant la manera d’anestesiar el dolor de la mort de la mare, de l’àvia Lola, i fugint dels records estretament lligats a les festes nadalenques, el meu pare va decidir que se’ns enduia a Algèria, on el 25 de desembre és un dia qualsevol.
Era el seu primer viatge al nord de l’Àfrica i, de fet, el seu primer viatge a un món que fins aleshores li era molt aliè. El que ell no sospitava ni intuïa era que aquella fugida el reconnectaria amb un paisatge que ja formava part del seu ADN: Agramunt.
Potser va ser la fragilitat anímica del moment, potser va ser perquè la terra el va interpel·lar directament, però el cas és que Guinovart, en arribar a terres algerianes, es va sentir a casa. La sorra, els paisatges, els colors, l’arquitectura dels pobles... tot el va emocionar, el va sacsejar i el va transportar de nou a la terra àrida, al sol de juny i als seus records d’infantesa estretament lligats a la terra agramuntina.
I d’aquest sacsejament en van néixer aquestes peces que avui exposem, obres que ens parlen del nord de l’Àfrica, però alhora d’Agramunt, de l’Urgell de Ponent, d’on l’artista se sentia i se sabia a prop de la mare. Com si d’un cordó umbilical es tractés, Alger va nodrir Agramunt i Agramunt va nodrir Alger, i ambdós van nodrir Guinovart.
Terra, terres, mare, vivències i emocions es tradueixen en aquestes obres que ara, per primera vegada, s’exposen a l’Espai Guinovart d’Agramunt.
Benvinguts a Terres, mil paisatges, però unes soles arrels.
Maria Guinovart
Comissària de l’exposició