Res no és mesquí, Guinovart i els poetes
Josep Guinovart
És conegut l'interès de Josep Guinovart per la poesia. Sempre va manifestar la seva admiració per Lorca, que va ser l'autor que li va fer descobrir la força de la imatge i del llenguatge poètic. Si bé el descobriment de la poesia va ser relativament tardana, no hi ha dubte que va ser adquirint un protagonisme creixent en la seva obra plàstica. La primera manifestació important de la presència explícita de la poesia en la seva obra va ser la carpeta Homenatge a García Lorca, editada a Cobalt, l'any 1951, per Rafael Santos Torroella, amb set aiguaforts estampats per René Metras.
L'altre autor decisiu en l'obra de Guinovart és Joan Salvat-Papasseit. El compromís social del poeta i la lírica avantguardista i alhora popular de Salvat-Papasseit enllaçaven completament amb el l'obra plàstica, directa i colpidora, de Guinovart. Les il·lustracions per a l'edició de l'obra poètica de Salvat-Papasseit 1962 van ser emblemàtiques per a la resistència cultural del catalanisme progressista del moment.
Des de llavors, Guinovart no ha deixat d'inscriure els versos dels poetes en les seves obres. La presència del signe, de l'escriptura i de la lletra en l'obra pictòrica pròpia ha esdevingut una de les característiques més significatives de la seva obra. La sèrie extensa d'obres a partir de les decapitacions de Pere IV, de 1969, o la dedicada a Poeta a Nova York, de Lorca, de 1998, intensifiquen una manera rotunda la identitat entre el missatge poètic i el llenguatge plàstic buscada per l'artista .
Des d'una altra banda, edicions com Sis poemes galegos, de Lorca, de 1998; Les 4 estacions, de José Hierro, del 1992, o les deu litografies dedicades a León Felipe, del 1991, són testimoni de la qualitat i de la riquesa de l'àmplia obra gràfica de Guinovart. Probablement, la crisi de les ideologies i dels discursos polítics de l'esquerra va conduir Guinovart a una major identificació amb el llenguatge poètic. L'homenatge A Màrius Torres, de l'1998-2000, o l'obra Ítaca, de 2001, dedicada a Kavafis, són exemples magnífics d'aquesta política poètica de l'última obra de Guinovart.
Manuel Guerrero