L'agitaci贸 del quotidi脿.
Josep Guinovart.
La voluntat d’alliberar actituds inconformistes suposa un punt de partida en els treballs de Guinovart. L’agitació del qüotidià, és una exposició centrada en la figura de Guinovart que explora les ausències de raonament capaces d’incidir en actes senzills i imprevisibles: és a dir, d’abordar en tot moment la capacitat que té un de creure en allò que està realitzant més enllà d’una recerca rendible al marge de l’acceptació colectiva. Aquestes accions que poden semblar irrellevants, Guinovart les transforma en treball.
Per desenvolupar aquesta dialèctica hem dividit l’exposició en dos àmbits necessaris per diferenciar els espais temporals que cadascúna de les parts tindrà.`La primera divisió aborda d’una manera més extensa i es perllonga fins el proper mes d’octubre, oferint una proposta que té la intenció d’activar confrontacions, nous diàlegs i úsos de l’obra de Guinovart. El segon àmbit, amb un temporalitat més reduïda (fins al 10 d’abril) està ubicada a la sala d’exposicions temporals i explora les inquietuds més personals i quotidianes de l’artista.
Utopia individual: 27 pintures, 3 galeries, 100 cm o 1/299.792.458 de segon.
El treball de Guinovart s’inscriu en una confecció d’idealitats, d’experiències vitals i d’una gran actitud energètica. Sota aquest escena i sense perdre la seva funció en l’expansió artística que ha realitzat Guinovart en la seva trajectoria, volem explorar una nova dimensió pictòrica en l’obra de l’artista en la que aquesta actuarà com fil conductor, la qual desvetllarà un dispositiu de reinterpretació de la seva intensa i continuada obra. Les estructures ja creades i revisades en l’obra de Guinovart, poden provocar reaccions inesperades, diàlegs impossibles i complicitats sorpresives si les introduim en altres contextes i significats. La poètica d’Aristòtil escriu: “En les peripècies i en les accions simples, els poetes arriben admirablement al seu propòsit”, i en aquest terreny és on Guinovart composa els seus diàlegs més poètics i utòpics. Seguint fidelment al títol proposat, i sota aquest punt de partida, la proposta es situa en un escenari i una confluència entorn a dos conceptes irònics en treball en art: la unitat utòpica com exercici entre la ficció d’un esdeveniment i la crítica sobre aquest, i les lectures simbòliques de l’esforç incansable de l’artista a la recerca de la realitat. En aquest sentit i amb el motiu recurrent que Guinovart refusava qualsevol bandera i estilisme acomodat, la flexivilitat discursiva recau en cada metre d’obra que tindrem present en el recorregut de les tres galeries la qual és la mateixa distància temporal que recórrer la llum en el buit d’aquest interval, un exercici intuitiu que desenvoca en una realitat ficticia, un entrecreuamnet de rols i funcions que deriva d’una actitud poètica i no del tot possible que suggereix nous conceptes i noves idees en relació a les recerques i esforços incansables de l’artista.
Guinovart Llega el lunes.
Amb aquest titular anunciava un diari de Veneçuela l’arribada de l’exposició de Guinovart en aquest país en el transcurs de la dècada dels vuitanta. Unes expectatives notories de rebre a l’artista al seu país més pròxim d’un esdeveniment casi visionari, de caràcter esportiu o fins i tot polític.
“Pintar no és fer els cent metres llisos”, -diu l’artista en una de les darreres entrevistes publicades- a menys informació més possibilitat d’error, però el que et salva d’aquests errors és la pràctica. Guinovart no acostuma a fallar i tampoc a mostrar-se d’una manera propera, acostuma a perseguir una narrativa subjetiva per la qual enfrentar-se i acreditar una funcionalitat social del artista. En aquest cas però, hem vist oportú mostrar una cara més amagada dels aspectes, vivències i moments personals casi íntims que Guinovart va dedicar com un fet només realitzat per éll i per a éll d’una manera molt intuitiva, com una mena de convenciment entusiasta, casi molt semblant al to que el diari de Veneçuela utilitza per anunciar la seva arribada.