cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Terra i signes de mar

Josep Guinovart

Aquesta memòria, el blau en el record, no és un espai nostàlgic, sinó, més aviat, un camí que en cada moment es fa present perseguint el blau que encara no he trobat i que, afortunadament, mai trobaré.
Josep Guinovart
Castelldefels, novembre, 2006


En Josep Guinovart discorren paral·lels, o en plena simbiosi, l’art i la vida. L’art en Guinovart és el resultat d’una permanent passió i el reflex de totes les seves vivències. L’artista necessita viure en el si dels colors sentits com un impuls que dóna forma a la seva manera de ser, de viure, de recordar, d’estimar, de relacionar-se, de lluitar, de recerca de la utopia i de les arrels del nostre ésser i del nostre sentit. Deia Guinovart que cada vegada està més interessat en la revalorització d’allò local perquè, al cap i a la fi, tot el planeta ja és quasi local. Il·lustrava allò dit en el fet que, si els japonesos valoren especialment el geni i l’obra de Gaudí, Miró i d’altres, com Guinovart, valoren les arrels mediterrànies per volar, després, a la universalitat.

Guinovart ha fet 80 anys en plena i fructífera maduresa. La persona i l’artista mantenen la il·lusió i la recerca de la utopia com quan l’artista va començar a pintar i va presentar la seva primera mostra individual a la galeria Syra de la seva Barcelona natal. “Perseguint el blau que encara no he trobat i que, afortunadament, mai trobaré”, diu Guinovart. El blau en el record, sense nostàlgia, el camí, el percorso, el blau de Castelldefels, de Collioure, d’Agrigento, de Creta, d’Alexandria, de Tunis, d’Argel, de Mallorca, de Menorca, del mar Mediterrani, en definitiva, ha guiat les passes cap a la recerca de la lírica i de la tragèdia que amaga el mar, el misteri. Guinovart, com Ulisses, està compromès en el viatge a Ítaca, després de la batalla de Troia, una odissea i un viatge ple de plaents nits en què la lluna pesca daurades i llobines, un viatge de somnis turmentats per retrobar a Penèlope, que fa i desfà la tela del temps, un viatge amb cants de fal·laces sirenes que reciten mentides a prop dels penya-segats de Sicília, un viatge de ferotges tempestes en què s’agiten i es barregen els blaus marins i els blancs trencats de les gegantines onades, un viatge d’esperança quan el blau es torna turquesa, un viatge amb eclipsis de lluna, un viatge amb naufragis i supervivències i amb fars dels penjats que van caure en el llarg viatge. Però, malgrat les bondats i les dificultats, sempre hi ha el blau que recorda el blavet de la infància, dels jocs entre els colors, escales i taulons de l’ofici de pintors decoratius dels seus ancestres. Un viatge trepitjant ferm la terra.

Josep Guinovart va viure a Agramunt la vida rural en temps de la Guerra Civil Espanyola. Va ser una experiència que el va marcar. Vet aquí la seva valoració de la terra, de la fertilitat, del misteri dels cicles vitals. D’aquestes vivències queden a les seves obres les gammes de color terra, els sienes, les textures de terres humides o resseques, els mussols, els objectes reals de les tasques del camp. No és casual que Guinovart hagi constituït i impulsat a Agramunt una fundació que recull la seva obra i potencia els artistes joves. Són tan característics els colors de l’artista que hom parla del “blau Guinovart” i del “terra Guinovart”. Es pot dir que els colors terrosos i els blaus són producte de la mateixa reflexió guinovartiana; són reflexions a l’entorn de la complexitat de la vida i l’art, sigui des de l’interior, des de terra endins o des del mar que es divisa des de l’atalaia de la seva casa–estudi de Castelldefels.

Guinovart va iniciar la transició del realisme, entès com a figuració, a una pintura abstracta l’any 1958, una abstracció que seguirà essent, en el sentit més profund, realista. L’artista va realitzar una obra de mida petita l’any 1948, titulada Blat, en què va substituir les espigues pintades per grans de blat reals formant les espigues; altres zones del quadre eren pintades. Aquí radica una de les claus de la seva pintura posterior, una pintura amb textures, objectes i color que transfiguren impressions realistes en composicions abstractes, d’uns collages o uns assemblages sempre sorprenents, i sempre preocupat per la intenció de sorprendre. Guinovart sempre sorprèn, de vegades amb la materialitat de la pintura, d’altres amb els materials i objectes disposats al suport, d’altres amb objectes ceràmics, vidres, col·locant la pintura al llenç amb el bastidor visible, altres vegades ens sorprèn amb una tela que s’expandeix des del bastidor, com si es tractés d’una transgressió de les normes pictòriques. Igualment, tal com es pot observar en alguna obra de la mostra, fa servir el grafiti per la necessitat de cridar, de comunicar molt, i crec que, també, per fer servir el llenguatge transgressor de molts joves en l’actualitat.

Josep Guinovart ha pretès sempre no encasellar-se, ser sempre al camí de la terra o a la nau que solca l’intens mar, sense veure ni preocupar-se de la meta. El viatge a Ítaca és llarg i interminable. Guinovart mai pensa que hi ha arribat, mai creu que ha assolit la perfecció plena. Quan aconsegueix, a través de la reflexió i del continu treball, satisfaccions artístiques, canvia el rumb. I és que res molesta més a Guinovart que l’ensinistrament i la complaença dels afalagaments. Hi ha diverses obres de l’artista en què representa “l’estil” tancat. Recordo una obra en què, en una petita i coqueta gàbia, hi ha tancat “l’estil”, com a rebuig a l’amanerament i a la supeditació dels gustos. De fet i malgrat els canvis trobats en la trajectòria de Guinovart, podem dir que s’ha anat forjant un estil contra la consolidació de l’estil. Malgrat tot, el traç i la manera de fer de l’artista són sempre immensament inconfusibles.

L’artista català i universal és una persona compromesa amb l’art i amb la societat. Sense militàncies clares, sempre ha estat contra l’opressió, contra les injustícies, contra les guerres, siguin a l’Afganistan o la darrera de l’Iraq, per la qual, sense caure en tòpics, va configurar una exposició que, irònicament, va titular El pentàgon: traïció a la geometria. El seu compromís amb l’art, com s’ha dit més amunt, recau en la correspondència amb la vida, honestament i ètica duta a terme.

Guinovart és un artista reflexiu, observador, atent a les opinions dels demés, agradable conversador i, atès que el seu art i la seva vida discorren junts, les seves reflexions o les dels demés poden aparèixer en algunes de les seves obres, elevades a la categoria de creació artística. En una de les meves converses amb l’artista, realment distesos en un dinar, havíem parlat de la situació política, de les autonomies i, després, la conversa va discórrer envers el mar. Vam parlar de l’esgotament de les espècies marines i del fet que, gràcies a les piscifactories d’aigua dolça o salada, el peix és assequible i accessible per a molta gent. En cert moment, recordo que vaig dir que, ara, paradoxes de la vida, a les llobines o daurades que viuen en llibertat les anomenen “salvatges” i se’n justifica l’alt preu. “Pobre daurada del mar, anomenar-la salvatge”, va respondre Guinovart. Doncs bé, una pintura que es presenta en aquesta mostra, un díptics d’uns blaus sorprenents, s’anomena Sóc salvatge, doncs existeixo, escrit en un grafiti de rebel·lia.

En Josep Guinovart podríem dir que avança en espiral, avançant i retrocedint, recollint i reflexionant sobre allò que ja ha realitzat i aportant-hi reflexions i vivències noves. Com si la vida sorgís en cada estació de l’any, com si el blat germinés a la terra o de l’ou sorgís l’oreneta que solca els cels.

Ricardo García Prats