Or i sucre. Probablement, una de les coses que més ens sobten de les obres i de les instal·lacions d’Esteve Casanoves és el seu resultat físic i sensual, la seva capacitat per treballar amb materials insòlits i sorprenents.

No és la forma o el concepte, allò que se’ns mostra de primer. Més aviat és el misteri, l’ambigüitat, la indefinició, allò que caracteritza el seu treball. La dialèctica entre el profà i el religiós, entre el natural i l’artificial, entre la solidesa i la lleugeresa s’escola en totes les seves obres.

És per això que aquesta peça d’Esteve Casanoves, feta amb la col·laboració d’Albert Vergés, ens interroga i ens inquieta. Lluny dels conformisme i del lloc comú, ens trasllada al territori de l’ignot i de l’indefinit. Cap a on ens porta el seu art? No ho sabem.

En un món d’incertituds i complex com el que vivim, ens recorda com el so i la llum són tant importants com el color i la forma. Vivim en una remor fluorescent, el soroll i l’estupor dominen el nostre temps, la nostra societat. Convé saber escoltar el so de les pedres i veure la llum de la nit.

Manuel Guerrero