cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

El compromis de l'art

Josep Guinovart.

El compromís, l'únic compromís possible, és tenir consciència del món que ens envolta, exercir la crítica constant i aprofundir essencialment en el llenguatge; aixó farà possible la intemporalitat.          

Josep Guinovart (1)

Per a Guinovart la vida és compromís, l’art és compromís i tots dos elements no poden separar-se l’un de l’altre; formen un tot indissoluble, del tot indestriable. Per tant, destacar el concepte compromís en la seva trajectòria és subratllar al mateix temps el compromís de l’art com a motor de transformació de la nostra realitat. Guinovart concep l’artista com a figura transmissora que exerceix una visió crítica i lúcida d’allò que l’envolta, que pren una actitud davant la realitat i actua immers en allò que succeeix: planteja noves qüestions, assenyala contradiccions i mostra preocupacions, conscient que no té totes les respostes, només moltes preguntes a fer. El creador, per a Guinovart, no és coneixedor de la veritat absoluta, s’absté d’esdevenir cap salvador que proclami el seu credo des d’una torre d’ivori i s’allunya del missatge pamfletari exessivament dirigista, tot mostrant-se respectuós davant la maduresa de qui observa la seva obra.

Existeix Guinovart un crit constant i ferm contra la injustícia que esdevé un veritable corrent de fons que no deixa mai d’aflorar en tot el seu treball. És ja visible en els inicis de la seva trajectòria, al final dels anys quaranta i durant la dècada dels cinquanta, a través de la representació d’escenes protagonitzades per personatges humils, que van des del món agrari fins als barris més marginals de la ciutat. Posteriorment, l’artista experimenta a través del llenguatge artístic, però mai no es desentendra de la realitat; podríem dir que passarà de representar-la a incloure-la en la seva obra. El gest de lluita, de ràbia i la voluntat de trencaments envers allò establert seran palesos de forma simbòlica en una sèrie d’obres no figuratives, en què manipula, crema, estripa i trenca el suport sobre el qual treballa, sigui fusta o paper.

La situació concreta de l’Estat espanyol el durà a voler fer més presents unes actituds de denúncia que se centraran en temes polítics i que es desenvoluparan durant tota la dècada dels seixanta, fins arribar a obres com De Dallas a Nixon (1969). Serà important la seva participació a Estampa popular (1965), així com la realització de tota una serie de peçes, iniciades l’any 1967, que parteixen de la iconografia del Guernica de Picasso, << mirall dels maltractats de sempre>>, segons l’autor, com és el cas de l’enterrament del Guernica II (1982-1986).

En Guinovart aquest crit contra la injustítica no s’apagara mai, restarà més o menys visible, però romandrà fins arribar a altres peces més tardanes que reflectiran les problemàtiques polítiques i socials del moment: amb el Retaule de Jerusalem (2001) inicia una dècada de profunda lucidesa crítica en què parteix de conflictes concrets per depassar-los a través de la llibertat creativa i, d’aquesta manera, convertir-los en símbols del dolor i el sense sentit contemporanis, com és el cas de la sèrie que porta per títol El Pentàgon: Traïció a la geometria (2003), inspirada en la Guerra d’Iraq.

Tota la seva trajectòria esdevè una presa de consiència d’una coherència inqüestionable que, en definitiva, ens demostra que el mateix fet de dedicar-se a l’art esdevé, des d’un bon principi, tot un compromís, ja que ens situa al marge d’un món condicionat per l’eficiència i la productivitat. Immersos en aquest context, ens adonem que fer art, reflexionar-lo, gaudir-lo o transmetre’l es converteix en tota una declaració d’intencions, en una aposta arriscada a favor de la llibertat, de la mirada crítica i d’una creativitat que permeti la construcció de noves realitats.

Sílvia Muñoz d’Imbert
Historiadora i crítica d’art

1 << Treball i vida o vida i treball>>, Guinovart. Itinerari 1948-1988, l’Hospitalet del Llobregat, Tecla Sala Centre Cultural Metropolità (novembre 1989 - gener 1990), p12.