COL.LECCIÓ DE LA FUNDACIÓ PRIVADA ESPAI GUINOVART D’AGRAMUNT (1948-2003)

Ara fa dos anys, amb motiu de la celebració del desè aniversari de la inauguració de la Fundació Privada Espai Guinovart, vàrem presentar la Primera Petita antologia de tres. Era la primera exposició d’una sèrie de tres que tenen per objectiu presentar, a mode de “petites antologies”, la col·lecció permanent de la Fundació.

Aquesta tercera antologia es presenta, en certa manera, com a inèdita. El vessant escultòric, de corporeïtats, l’objecte també com a llenguatge vivencial, de relació amb la “cosa” o “coses” i l’entorn... Penso que, en aquest concepte, l’objecte deixa la seva entitat individual per formar un tot global sobre el suport resultant: la suma de sentiment, passió i matèria cap al misteri d’allò inexplicable que és el que entenem per art.

De manera quasi constant i des del principi, aquesta obra sempre ha tingut la necessitat d’utilitzar elements naturals, reals (per exemple, l’any 1948, trobem una peça en què, per expressar el llenguatge d’un camp de cereals, hi incorporo la canya i el gra reals del blat). També la reflexió sobre la posició diferenciada en la utilització del collage. El collage es produeix sempre de fora a dins, però, en aquest cas, el collage se suma i, en la meva obra, és de dins a fora. O sigui, és un corc que va al revés: buscant l’aire, el ritme i l’espai.

És evident que és una obra que no és ortodoxa, que és pintura, però, en ser molt lliure i oberta, de vegades potser és difícil situar-la.

Un pintor pot ser escultor? Pot ser escultor, un pintor?

Recordo que, en una trobada, pels volts de l’any 1968, a Salas de los Infantes, amb José María Moreno Galbán, Eduardo Chillida i d’altres amics, vaig preguntar a Chillida qui era l’escultor que més li agradava. Em va dir que Picasso. També li interessava molt Manolo Hugué.

Miró és un gran escultor; Giacometti, escultor i pintor; Modigliani, pintor i escultor; Manolo Hugué, escultor i pintor.

L’obra plàstica que es presenta a l’Espai com a Tercera Petita antologia de tres és la més volumètrica. Per tant, amb molta relació a l’obra escultòrica i a obres com les Capses de Menorca, dels anys 1962-1963, i objectes dels anys 1971, 1980 i 1985. Crec que són obres molt vertebrades en la mateixa font. Són i segueixen sent poetitzacions de la terra, dels canvis determinats pel llenguatge dels materials. Continguts i formes. Testimoni i transcendència.

Josep Guinovart
Juny de 2006