cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

El temps com a eina

Josep Guinovart

Pocs artistes del nostre context han estat tan directament ocupats i lligats a la qüestió del temps com Guinovart. Guinovart és un artista genuïnament modern (i en aquest sentit, avui dia, tan inactual com necessari): és a dir, que participa del convenciment (o millor, la voluntat) que la humanitat ha de ser capaç de progressar, d’avançar en el temps emprant-lo per millorar la dignitat i les condicions de vida tant de l’individu com de la col·lectivitat. Però, matisant la linealitat evolucionista de la tradició cristiana i del racionalisme tecnocràtic, Guinovart sap que el temps s’ha d’acompanyar, que s’ha de treballar amb ell en lloc de lluitar-hi per treure’n un profit de saviesa i creixement.Per explicar aquesta complicitat temporal de Guinovart, hem dividit l’exposició en tres àmbits que reflecteixen les seves dimensions i usos.


Mort, nit i crema: una fi o un començament. Un dels motius iconogràfics recurrents en Guinovart és el crani, que actua com una mena d’advertiment sinistre sobre la presència, a voltes amagada però indefugible, de la mort. La finitud i la destrucció formarien part de la vida. La foscor nocturna, el negre del cremat (per exemple, dels rostolls) recorden la destrucció bèl·lica o la negació, però també els processos necessaris per preparar el cultiu o l’interval per al ressorgiment del dia.


El treball creador i el cicle del cultiu. Guinovart no sembla compartir ni els fatalismes apocalíptics que durant segles han atemorit els homes ni la prepotència cultural que pretén ser capaç de dominar de manera omniscient el món, com si la humanitat no fos també fragilitat. Per això, des dels seus inicis, ha estat atent als ritmes de la natura, invencible, sempre revivificada. La tradició camperola mostra el camí de respecte i la necessària atenció cap als ritmes biològics. La cultura agrària és, per a Guinovart, un model per a la creació artística i una forma de redempció activa.


La memòria i l’ètica del futur. L’ou, com la llavor, és símbol de fertilitat. El temps, per a Guinovart, és també, en l’espai humà, història i utopia. La memòria (amb el Guernica de Picasso com a emblema) és necessària per fer possible el bàlsam del record i el sentit de justícia en l’esdevenir. La llum indubtable i blanca és l’afirmació de la confiança en el futur millor i és aquesta confiança la que dóna entitat, força i sentit al temps.

Àlex Mitrani