«Les finestres sempre m’han interessat
perquè són paisatges entre l’exterior i l’interior.»
Henri Matisse

Henri Matisse fou un dels artistes que Josep Guinovart descobrí en la seva estada a París, una estada que va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística: la seva visió del món, el seu estil i el seu esdevenir van quedar influenciats per sempre. Els tres mesos a la capital francesa van ser un còctel de coneixement i vivències.

Aquestes portes i finestres —obertes i tancades— seran una constant en l’obra de l’artista. «Pot passar» ha reunit diferents peces que tenen aquests dos elements presents per tal de reflexionar sobre el perquè de la presència d’aquesta fusta amb frontisses que permet entrar, sortir i connectar espais i situacions.

Tantes portes i finestres han posat sobre la taula la importància de la producció d’art objectual de Guinovart. És així com, sense voler agafar gaire protagonisme, un bagul i un capçal del llit se sumen a la mostra per subratllar, una vegada més, la trajectòria pluridisciplinària de l’artista. Qualsevol estímul, ja fos material o experiencial, servia per a la creació d’en Guino.

Pel que fa a l’àmbit matèric, tal com es diu en el llibre Grans genis de l’art a Catalunya, «Guinovart havia utilitzat marcs, portes i finestres des de principis de la dècada dels seixanta, per tal de donar sensació espacial a la composició. A mitjan dècada, comença a fer servir aquests objectes com a elements semàntics del quadre. Si abans observàvem el seu interès per inserir-los com a element compositiu, ara es convertiran en el mateix suport de l’obra». El collage, sempre present, li permetia fugir de la superfície plana i l’apropava a la construcció volumètrica.

Conceptualment, les lectures poden ser diverses. Les portes que s’obren caminen cap a allò que s’ha d’esdevenir, cap al futur. Només saber que quelcom ha de venir permet treballar per avançar. És el mateix significat que ens aporta l’ou o la llavor, símbols constants en la producció guinovartiana; junt amb portes i finestres, són elements que esguarden cap al futur, porten la curiositat i la força perquè el cicle no s’aturi.

Tot i així, les finestres (i portes) no miren només a l’exterior; com deia Matisse, hi ha obertures que connecten amb l’interior, es formen sinergies. Així ho fa Porta del 36, en què la Guerra Civil és representada entre el blau del mar: les cintes de pintor protegint els vidres perquè no s’esquerdin amb les vibracions dels bombardejos; els cercles vermells que són calaveres que representen la mort, igual que els vaixells capgirats, és a dir, mariners ofegats al mar. També hi ha portes musicades: Homenatge a Bessy Smith, l’obertura cap a la música, que permet endinsar-se cap al paisatge interior i personal. I així podríem fer una enumeració explicada de cada una de les peces que componen la mostra, però totes representen una mateixa idea:

Obertures que fan de llenç per no tancar cap opció de seguir avançant, per tal d’esdevenir i que tot pugui passar.

Tàrrega TV