Espai / Guinovart

 

Jo vaig estar a Agramunt els anys 1937-1938, en plena Guerra Civil. El primer bombardeig de la vila va determinar la fugida cap el camp, on varem viure molt plegats avi, mare, ties i germans en una cabana. Això obligava a mantenir una relació directa amb la naturalesa, com també amb elements, coses, eines,  animals.

Es feia llum amb oli d’oliva, cera, espelmes. Les nits d’estiu, dormint a l’era, prop dels animals, dels fems, de la palla, del fang, dels conills, dels ous, els galls i les lloques, els crits del porc pressentint la mort, el cul a l’aire cagant amb la complicitat de les pedres, els peus descalços caminat amb tècnica rasant per no punxar-te amb el rostoll.

Totes aquestes vivències són de quan tenia 9 o 10 anys i estic convençut que una part de la meva trajectòria ha estat configurada per aquest passat, que sempre es transforma en present. Aquest lligam és passat, pensament present, concepte de totalització, relació-cosa, acostament.

Ben entrats els anys 70 o al començament dels 80, per raons familiars i d’amistat, reprenc el contacte amb Agramunt, desprès de molt de temps. Aleshores vaig anar descobrint les fonts, l’origen de certes estructures del meu llenguatge; obsessions, materials com la terra, la palla, el gra. La identificació amb les geografies i els entorns àrids.

La possibilitat d’aquest Espai em dóna l’entusiasme per fer coherents idea i sentiment. No he pretès de fer un museu sinó una obra que pertanyi a Agramunt, al seu entorn, als seus habitants, a aquestes terres i a les seves estacions: simplicitat des del verd de la primavera als daurats dels blats de l’estiu, dels rostolls de la tardor vermella a la gamma freda i boirosa de l’hivern. Agramunt, més Segarra que Urgell. Amb el misteri quiet de la conca del Sió.

Josep Guinovart

1